Diari NO TAN A PROP.Basta ya de tirar mierda al mar!!Depuradora ya!!

Conforme va passant el temps, veiem amb tristesa, que anem tenint alguna raó els que ens oposem a este fenomen de l’urbanisme salvatge.
On fins fa pocs mesos, es pagava poc per la terra, ara es paguen quantitats milionàries. En el seu dia, on tinguerem oportunitat, alguns vam dir que la gent no venguera les seues terres, perquè únicament s’anaven a beneficiar intermediaris, especuladors, promotors i les empreses constructores. Van enganyar a un muntó de gent, que per desconeixement o necessitat, van vendre les seues terres a la primera de canvi, i ara veuen que el valor de les seues antigues terres, s’ha multiplicat.
I malgrat eixos milions per jornal, alguns, continuem dient que no són els diners l’única cosa que cal mirar. Que encara que l’agricultura vaja malament, hem de tindre la mirada posada en el futur i en les generacions futures. Amb tots els projectes urbanístics salvatges que hi ha en marxa, arribarà un dia, que un bon paisatge, un medi ambient ben cuidat, una aigua neta i abundant, una convivència ciutadana tranquil•la, uns bons serveis públics, valdran més que el que hui es puga pagar amb diners.
Se que és difícil lluitar contra ofertes milionàries per jornal, quan l’agricultura va com va.
Se que és difícil rebutjar eixos diners per un tros de terra de què de cap manera, es van a traure eixos beneficis amb l’agricultura.
Se que davant d’eixos diners, és molt més fàcil convéncer les persones que visquen el present, en compte de sacrificar-se perquè altres disfruten el futur.
Però amb eixos diners, no sols es perd la propietat de la terra.
Es perd el poder de decisió sobre com volem viure.
Es perd un patrimoni, que millor o pitjor conservat, els nostres avantpassats han sabut conservar i ens han deixat disfrutar.
Es perd la personalitat i les característiques diferenciadores dels espais rurals, convertits en unes masses uniformes d’asfalt i rajoles iguals en tots els llocs.
Es perd la possibilitat de nous projectes que siguen compatibles amb una forma de viure més sana i natural (turisme rural, aprofitament d’energies renovables, etc.)
Es perd el marge de maniobra perquè les generacions futures puguen decidir sobre el territori en què visquen.
Es perd la dignitat col•lectiva, a l’acceptar uns diners fàcils que només busquen generar beneficis ràpids per a uns pocs i que a la llarga, repercutirà negativament sobre tota la població, no sols sobre els “afortunats” que venguen les seues terres.
Però no en cansaré de repetir, que això és pa per a hui i fam per a demà.
Perquè aquests projectes gegants d’oci i rajola, obrin les portes a fenòmens que encara estem per veure i segurament també, per patir.
S’obrin les portes a fenòmens com el preu disparat de les vivendes, perquè si donen 10 milions per la jornal, en eixe mateix terreny algú construirà un xalet que valdrà 30, 40 o 50 milions. Potser algú ho podrà comprar amb els milions del jornal venut?
S’obrin les portes a les possibles màfies que veuen l’oportunitat de blanquejar per mitjà de la compra de xalets, els diners negres (de factures falses, de la droga, de robatoris o de venda d’armes) i que d’instal•lar-se, portaran els seus mètodes de funcionament.
S’obrin les portes a la possible creació de guetos, on només viu una classe de gent (només anglesos o només mafiosos, etc.), sense que es relacionen a penes amb els veïns del nucli urbà.
S’obrin les portes a què espais que hui són oberts i tots disfrutem, es convertisquen en zones privades, totalment tancades i vigilades per gossos ensinistrats per a atacar a qualsevol que en un descuit, s’acoste massa.
S’obrin les portes, que atrets pels diners i les riqueses dels seus amos, certa delinqüència ben organitzada, actue en la zona.
S’obrin les portes a què amb tant de xalet, tanta piscina i tant golf, potser arribem a esgotar o contaminar els aqüífers i tindre seriosos problemes d’aigua, com ja succeïx amb tants pobles d’Alacant, on fa anys també els sobrava, però ja no tenen.
S’obrin les portes per a tindre problemes amb els servicis públics, perquè davant de l’augment desmesurat de la població, ningú parla dels servicis mèdics que es necessitaran, dels nous places escolars que faltaran, de l’augment de residus que es generen, del repartiment del correu que ja funciona malament, de les noves carreteres a construir que destruiran més zones verdes, de l’augment del tràfic, etc. etc.
S’obrin les portes a un procés totalment irreversible, perquè un camp de tarongers es pot reconvertir en un de caquis, però milers de metres ocupats per centenars de xalets, en que podem reconvertir-los?
I és que es fan les coses, començat la casa per la teulada.
Perquè la primera cosa que s’hauria de fer és un bon Pla General d’Ordenació Urbana. Un pla en què participara tota la ciutadania i les associacions (agràries, comerciants, industrials, ecologistes, esportistes, caçadors, etc.). Un pla basat en estudis seriosos i rigorosos (Agenda 21), sobre la població, sobre el territori, sobre els recursos disponibles, sobre les projeccions de futur, etc. Un pla que contemplara les necessitats, inquietuds i aspiracions (presents i futures) de la majoria dels habitants del territori.
En canvi, què és el que es fa?. Degut a interessos particulars i foscos d’uns pocs (alguns polítics, certs empresaris), lo que es fa, és impedir el diàleg, amagar la informació, obstaculitzar la participació, actuar amb fets consumats, desenvolupar una política de terra cremada (PAI’s), sense cap coordinació: Un camp de golf per ací, una macrourbanització per allà, un polígon industrial on càpia, etc.
Alguns diran que així parlen els que no vivim de l’agricultura, però per eixa raó, haurien de ser els mateixos agricultors, abans d’acceptar la via còmoda i els diners ràpids, els primers interessats a parar-se a pensar molt bé sobretot aquet procés, qui ho proposa, com s’ha posat en marxa, qui s’aprofita, que implica, que repercussions té, com a afecta la comunitat, com i que viuran d’ací a uns anys, que li van a traspassar a la seua descendència (potser els milions de les vendes, quan les cases valdran quatre vegades més).
Si el problema és la rendibilitat i la falta de perspectives futures, segur que amb l’ajuda d’experts i el suport mutu i solidari de tota la comunitat, trobaríem milers de projectes, idees, i negocis que ens permetrien viure de la nostra terra, del nostre medi ambient, del nostre paisatge, dels nostres monuments, sense necessitat malvendre el nostre patrimoni al primer que passe amb la maleta plena de diners, i a qui, per descomptat, no li importa res ni el nostre entorn, ni les nostres vides, ni els nostres fills.
Però clar, sense cap respecte pel que ens rodeja, sense cap solidaritat i suport entre els que vivim junts, sense cap intenció de pensar i implicar-se amb un projecte de futur, queda totalment lliure el camí perquè els poderosos i/o adinerats, executen els seus projectes de destrucció i barbàrie.
Només em queda desitjar, que els que, per acció o omissió, propicien aquest insensat camí sense tornada, visquen prou, com per a ser testimonis de les conseqüències.
Marc Cabanilles i Martí
Exregidor de l’Ajuntament de Simat de La Valldigna