diumenge, d’octubre 09, 2005
Gipuzkoa. Ordenan el precinto de una antena de telefonía de Bera Bera y el desmontaje de la del paseo Francia
Ordenan el precinto de una antena de telefonía de Bera Bera y el desmontaje de la del paseo Francia
Ambas son de Vodafone, la de Bidebieta II funcionaba sin licencia y sobre la otra pesa un auto judicial
Gipuzkoa, Dos polémicas antenas de telefonía móvil van a verse obligadas en las próximas semanas a cesar en su actividad por distintos motivos. Mientras que las instalaciones de Vodafone en Bera Bera no cuentan con licencia municipal de actividad, sobre las ubicadas en el paseo de Francia, 2 de esta misma compañía pesa un auto judicial que ordena su desmantelamiento. El concejal de Medio Ambiente, Denis Itxaso, señaló que en cuatro o cinco semanas ambas antenas habrán dejado de funcionar, tras haberse cumplido todos los trámites necesarios.
Ambas son de Vodafone, la de Bidebieta II funcionaba sin licencia y sobre la otra pesa un auto judicial
Gipuzkoa, Dos polémicas antenas de telefonía móvil van a verse obligadas en las próximas semanas a cesar en su actividad por distintos motivos. Mientras que las instalaciones de Vodafone en Bera Bera no cuentan con licencia municipal de actividad, sobre las ubicadas en el paseo de Francia, 2 de esta misma compañía pesa un auto judicial que ordena su desmantelamiento. El concejal de Medio Ambiente, Denis Itxaso, señaló que en cuatro o cinco semanas ambas antenas habrán dejado de funcionar, tras haberse cumplido todos los trámites necesarios. El responsable municipal recordó que en noviembre de 2003 se realizó un "requerimiento general" a todas las empresas de telefonía para que solicitaran licencia de actividad para todas las antenas que tenían instaladas. El concejal afirmó que Airtel, entonces, hoy Vodafone, "ha seguido funcionando sin darse por enterado" de este requerimiento con la antena de Bera Bera, en la calle Andoain 23, por lo que el 31 de agosto Itxaso resolvió "el precinto de la misma".
Esta antena, ubicada en un solar de la sociedad Ur Beroa que suministra agua caliente y calefacción a los vecinos, se colocó hace 9 años junto con otra de Movistar y ha suscitado las protestas de varios vecinos que la relacionan con la aparición de casos de cáncer. El delegado de Medio Ambiente especificó que sólo falta el acuse de recibo por parte de la empresa de haber recibido la notificación y el transcurso de los 7 días legales para presentar alegaciones para proceder posteriormente al precinto.
Movistar sí hizo caso al requerimiento municipal y de los cuatro informes necesarios -bomberos, ingeniería, arquitectura y sanidad- para obtener la licencia de actividad de su antena de Bera Bera obtuvo el visto bueno de dos de ellos y no superó los requerimientos de ingeniería. Por ello, "vamos a proceder a notificarles que si no cumplen con el procedimiento establecido procederemos al precinto", señaló Itxaso.
El caso de la antena de Vodafone del paseo de Francia es diferente. Una sentencia judicial dio la razón a una asociación de vecinos y determinó su clausura por carecer de licencia de actividad. Mientras se resolvía la vía judicial, la compañía solicitó la licencia y la obtuvo al cumplir con los cuatro informes preceptivos. Pero los nuevos recursos interpuestos volvieron a dar la razón a los vecinos obligando al cierre o clausura de la antena y especificando que el desmontaje lo debía ejecutar el Ayuntamiento. Vodafone ha recurrido el auto judicial pero el Ayuntamiento está obligado a cumplir la resolución y, como debe contratar a una empresa, ha convocado un concurso restringido de presupuestos, a que está obligado por ley. El concejal de Medio Ambiente afirmó que, resueltos estos casos, todas las antenas de la ciudad cuentan ya con la licencia municipal preceptiva.
Comments:
<< Home
3. Les antenes de telefonia mòbil
Fent una breu recapitulació del que aquesta Institució ha exposat en els darrers informes al Parlament de Catalunya sobre aquesta matèria i, en connexió amb això, sobre els camps electromagnètics, hem de dir el següent:
A l’Informe corresponent a l’exercici de 1998 (vegeu pàg. 3188 i 3189, del BOPC núm. 380, de 19 de març de 1999) vam descriure una realitat que ja no passava desapercebuda a l’entorn urbà, com era l’increment dels dispositius necessaris per atendre el creixement del sector de la telefonia mòbil. També assenyalàrem el neguit dels ciutadans per les informacions aparegudes que alertaven dels possibles riscos a la salut derivats de l’exposició als camps electromagnètics, i del buit normatiu existent.
L’Informe de 1999 (vegeu pàg. 95 a 98, del BOPC núm.34, de 24 de març de 2000) es va referir a les queixes que revelaven la preocupació per la incidència en la salut de les radiacions no ionitzants emeses per les antenes de telefonia mòbil i les línies de transport elèctric d’alta tensió.
Així mateix, continuava el buit normatiu, llevat de l’aprovació, en l’àmbit comunitari i amb caràcter no vinculant, de la Recomanació del Consell de la Unió Europea, de 12 de juliol de 1999, relativa a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics.
També indicàvem la manca d’encaix d’aquestes instal•lacions en les descripcions dels annexos del Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s’aprova el reglament general de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental. Malgrat això, enteníem que calia interpretar que estaven sotmeses a l’àmbit d’aplicació de la Llei 3/1998, en tant que activitats susceptibles d’afectar el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones. Per aquest motiu, les incloíem a l’annex II.2, codi 12.34 del citat decret, relatiu a “qualsevol altra activitat o instal•lació amb incidència ambiental i que no estigui inclosa a l’annex I o a l’annex III”.
L’aprovació del Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació i del Reial decret 1066/2001, de 28 de setembre, pel qual s’aprova el reglament que estableix les condicions de protecció del domini públic radioelèctric, restriccions a les emissions radioelèctriques i mesures de protecció sanitària enfront d’emissions radioelèctriques, sembla que ha ajudat a posar fi al buit normatiu en aquesta matèria.
Tanmateix, aquestes disposicions normatives no han servit per minvar l’angoixa i la inquietud dels ciutadans per l’emplaçament de les antenes de telefonia mòbil, ja sigui en els seus propis edificis o en edificis confrontants, que ha esdevingut gairebé una alarma arran de la situació viscuda en una escola de Valladolid.
Amb tot això, s’observa que hem tardat més de tres anys a dotar de regulació una realitat social que esdevenia cada cop més creixent. Hem de ser conscients que les noves tecnologies no s’aturen, i la telefonia mòbil tampoc. Tenim ben a prop la tercera generació de telefonia mòbil, que amb tecnologia UMTS requerirà incrementar el nombre d’antenes a les ciutats. Com qualsevol altre producte del mercat, aquest creixement anirà d’acord amb la demanda. Si els consumidors ens beneficiem dels possibles avantatges que el nou producte ofereix, no podrem negar-nos a la implantació de les infraestructures necessàries que hi han de donar suport. En aquest cas, apliquem el concepte anglosaxó NIMBY (not in my back yard, és a dir, “Al pati del darrere, no!”), que descriu l’actitud dels qui rebutgen projectes o instal•lacions que consideren un perill per al barri, per bé que volen continuar gaudint de les millores o innovacions tecnològiques que requereixen d’aquelles infraestructures, i normalment no els fa res que s’instal•lin fora del seu entorn més proper.
Per poder salvar aquesta situació, caldrà tenir degudament informat el públic de les conseqüències que comporta la implantació d’aquesta nova tecnologia. Cal fer un esforç per assolir i difondre les evidències científiques dels seus efectes. No és suficient manifestar la innocuïtat d’una radiació; és precís que la col•lectivitat ho entengui així i ho assumeixi. En el cas que aquesta innocuïtat no es pugués assegurar, també caldria transmetre-ho a la ciutadania, per tal que aquesta optés, o bé per mantenir la demanda del producte, o bé pel seu rebuig; i en aquest darrer cas, i com a conseqüència del propi joc de les lleis del mercat, pugués frenar el creixement d’aquestes instal•lacions.
Des del punt de vista administratiu, a hores d’ara, l’argument que sembla que pot tenir un tribunal contenciós per ordenar la retirada d’una antena es basa en la comprovació de la legalitat de la instal•lació i de si s’ajusta a les condicions de funcionament a què està sotmesa.
L’àmbit civil, però, ha anat més enllà, per la via de l’acció negatòria, caracteritzada per la pretensió de cessament i/o abstenció de pertorbació del pacífic estat de possessió d’un domini, quan aquesta pertorbació no sigui innòcua o per qualsevol altra raó jurídica no hagi de ser suportada, com a conseqüència dels principis de llibertat de la propietat i del normal ús i normal tolerància (Sentència de l’Audiència Provincial de Múrcia, de 13 de febrer de 2001).
També en aquest àmbit ha estat invocada la Llei 49/1960, sobre propietat horitzontal, en la redacció donada per la Llei 8/1999, de 6 d’abril, entenent que la instal•lació de l’antena crea servituds en un element privatiu, en concret a l’habitatge d’algun dels veïns de la comunitat de propietaris, sense que aquesta servitud obeeixi a la imprescindible posada en marxa de serveis comuns d’interès general, a què fa referència l’article. 9 c) de la Llei de propietat horitzontal.
Per aquest motiu, es declara nul l’acord d’una comunitat de propietaris per instal•lar una antena de telefonia mòbil en un terrat (Sentència del Jutjat de Primera Instància de Bilbao, de 9 de juny de 2001).
Pel que fa a Catalunya, l’article 9 del Decret 148/2001 preveu que l’ordenació de l’emplaçament de les instal•lacions a la demarcació urbana la pugui dur a terme l’ajuntament mitjançant una ordenança municipal específica, que s’ha de formular atenent als objectius, principis, criteris i normes tècniques i de seguretat fixades en el decret i que es pot completar amb l’aprovació d’un pla especial urbanístic.
L’absència de normativa municipal específica no és obstacle, però, per sotmetre aquestes instal•lacions als sistemes d’intervenció administratives i altres disposicions previstes en el decret, l’àmbit d’aplicació del qual s’estén a les instal•lacions emplaçades a Catalunya (en aquest sentit vegeu núm. queixa 1119/01).
El Decret 148/2001 disposa que les instal•lacions fixes de radiocomunicació resten sotmeses als sistemes d’intervenció administrativa en matèria d’urbanisme, que es regeix per la legislació de règim local i urbanística aplicable, i de medi ambient, regida per la Llei 3/1998, de 27 de febrer.
Així doncs, mentre la comissió mixta, que aquesta darrera llei va preveure que es constituís per revisar l’ampliació o modificació de les activitats enunciades en els annexos, no proposi el règim d’intervenció ambiental d’aquestes instal•lacions, el règim aplicable serà el següent:
-Llicència ambiental, corresponent a les activitats de l’annex II.2 de la Llei 3/1998, per a les instal•lacions emplaçades en la demarcació urbana o en espais inclosos en el pla d’espais d’interès natural o que, d’acord amb el planejament urbanístic municipal, siguin qualificats d’especial protecció. Tanmateix, l’ajuntament pot aplicar el règim corresponent a les activitats de l’annex III, és a dir, el règim de comunicació o llicència d’obertura d’establiment, aquest darrer només per als qui hagin optat per aquest règim a través d’ordenança, en el cas d’instal•lacions en què la potència de sortida dels equips sigui inferior a 100W.
-Règim corresponent a les activitats de l’annex III, per a les instal•lacions emplaçades en la demarcació no urbana.
Les disposicions transitòries del Decret 148/2001 preveuen els terminis de legalització de les instal•lacions sense llicències preceptives, i la necessitat que les instal•lacions existents compleixin els límits de referència i distàncies de protecció previstos en els annexos d’aquest decret (vegeu queixa 584/01).
L’aplicació del règim de llicència ambiental i, en el cas dels ajuntaments que hagin adoptat una ordenança específica en matèria d’intervenció de les activitats i hagin substituït el règim de comunicació pel sistema de llicència d’obertura d’establiment, garantirà el compliment d’un tràmit d’informació pública i veïnal per al primer règim, i d’informació veïnal per al segon. En la tramitació de la queixa 165/01 s’observa que, pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, la regulació relativa a la implantació d’antenes i altres instal•lacions de telefonia mòbil es preveu a l’Ordenança dels usos del paisatge urbà de la ciutat.
A la citada disposició vam observar que en l’atorgament de la llicència no s’incloïa cap tràmit previ d’informació pública ni veïnal amb què els particulars poguessin formular les corresponents observacions i al•legacions a la sol•licitud de llicència formulada.
Tanmateix, l’aprovació posterior de l’Ordenança municipal d’activitats i d’intervenció integral de l’administració ambiental de Barcelona, publicada en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, núm. 113, d’11 de maig de 2001, va incloure les antenes de telecomunicacions de telefonia mòbil dins de l’annex corresponent a activitats sotmeses a llicència municipal d’obertura d’establiment, per a la tramitació de la qual s’hi preveu un tràmit d’informació veïnal.
No obstant això, la posterior aprovació del Decret 148/2001 motivà que el Plenari del Consell Municipal acordés suspendre parcialment l’atorgament de llicències per instal•lar estacions base, antenes i altres infraestructures necessàries per prestar el servei de telefonia mòbil, pel termini màxim d’un any, a fi i efecte d’adaptar la normativa municipal al decret català i desenvolupar-ne el contingut mitjançant la formulació de la corresponent ordenança específica.
Queixa núm. 1119/01
L’absència de normativa específica municipal reguladora de les instal•lacions de telefonia mòbil no pot emparar la no-intervenció en aquesta matèria
La manca de resposta a diferents instàncies presentades a l’Ajuntament de Sant Joan Despí relacionades amb l’autorització d’unes instal•lacions de radiocomunicació emplaçades en el terrat de l’edifici on viu el promotor de la queixa, motivà l’escrit del senyor X al Síndic.
Admesa a tràmit la queixa, se sol•licità un informe a l’Ajuntament, que comunicà haver respost a l’interessat. En aquest informe se’ns comunicà que, a l’empara del que preveu l’article 9 del Decret 148/20001, de 29 de maig, pel qual es regula l’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació, l’Ajuntament tenia en estudi la solució més adient per a l’ordenació d’aquestes instal•lacions i les mesures necessàries per regular les ja existents.
El Síndic s’adreçà a l’Ajuntament per recordar-li que, sens perjudici que la norma citada incorpori la possibilitat que l’ordenació d’aquestes instal•lacions a les demarcacions urbanes pugui ser feta per l’Ajuntament mitjançant una ordenança específica, que es pot completar amb l’aprovació d’un pla especial urbanístic, fins que la corporació adopti els acords d’aprovació d’aquest marc normatiu, a la instal•lació objecte de la queixa li és d’aplicació el règim d’intervenció ambiental que deriva del citat decret.
El Síndic també assenyalà que calia tenir presents els terminis d’adequació a les prescripcions del decret, previstos a les disposicions transitòries, i d’aplicació a les instal•lacions que en el moment de l’entrada en vigor del decret no disposessin de llicència urbanística i ambiental, a les que disposessin de les llicències preceptives i a les que no complissin els límits de referència i les distàncies de protecció establertes en els annexos del decret.
En el moment de finalitzar aquest Informe, el Síndic no ha rebut el determini adoptat.
Queixa núm. 584/01
Una antena de telefonia mòbil causa malestar a una família
El senyor X s’adreçà al Síndic per fer-li saber les molèsties i els perjudicis per a la salut que causava a tota la seva família la instal•lació d’una antena de telefonia mòbil, situada al terrat d’un immoble enfront del seu habitatge, fins a l’extrem que havien hagut d’abandonar l’habitatge.
Fetes les primeres gestions davant l’òrgan competent de l’Ajuntament de Barcelona, se’ns informà que de la documentació i els plànols continguts a l’expedient es desprenia que l’antena en qüestió complia totes les prescripcions fixades en el conveni de col•laboració signat entre el Departament de Medi Ambient, Localret i l’empresa de telefonia mòbil.
El Síndic, tenint en compte les circumstàncies del cas que havien comportat l’abandonament de l’habitatge familiar, suggerí a l’Ajuntament que estudiés la possibilitat de realitzar uns mesuraments de les radiacions emeses per la instal•lació des del domicili del promotor de la queixa a l’efecte de comprovar si existia alguna disfunció en el funcionament d’aquesta que pogués provocar el malestar denunciat.
L’Ajuntament de Barcelona ens informà que l’antena en qüestió complia totes les prescripcions exigides en el conveni esmentat. També indicà que, en aplicació de la disposició transitòria segona del Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació, en el termini de sis mesos comptadors des de l’entrada en vigor del decret, l’operadora titular de la llicència hauria d’acreditar davant l’Ajuntament el compliment dels nivells de referència i les distàncies de protecció fixades a la norma. Per a l’obtenció de la certificació estesa per una entitat ambiental col•laboradora acreditada era imprescindible la realització dels oportuns mesuraments.
Així, també se’ns informà que s’havia donat trasllat de la sol•licitud a la Prefectura Provincial d’Inspecció de Telecomunicacions del Ministeri de Ciència i Tecnologia, per tal que efectués les comprovacions pertinents, de conformitat amb les competències assumides en matèria de control i inspecció d’aquestes instal•lacions.
El Síndic va demanar a l’Ajuntament de Barcelona que l’informés si l’operadora havia presentat la certificació a què feia referència l’informe tramès, i si se’n desprenia que la instal•lació complia les prescripcions del decret.
L’Ajuntament de Barcelona ens ha informat que l’operadora titular de la instal•lació ha acreditat el compliment dels nivells de referència i de les distàncies de protecció, fixats en els annexos del Decret 148/2001, de 29 de maig.
A la vista d’aquesta informació, el Síndic ha donat per finalitzades les seves actuacions.
Queixa núm. 165/01
Les propostes dels llogaters d’uns immobles preocupats pel fet de no poder expressar el seu parer en el curs de la tramitació d’una llicència per a la instal•lació d’una antena de telefonia mòbil
El senyor X, en representació dels veïns llogaters de tres immobles d’un carrer de Barcelona, formulà diferents peticions al Síndic de Greuges arran de l’intent de col•locació d’unes antenes de telefonia, que van poder frustrar amb l’ajut de la Guàrdia Urbana.
En primer lloc, demanava que les sol•licituds de llicències només es tramitessin si anaven acompanyades de la conformitat fefaent d’un alt percentatge dels veïns ocupants de l’immoble i dels ocupants de les dues o tres plantes més altes dels edificis confrontants. Així també, es requeria que l’atorgament de l’autorització s’acompanyés d’una moratòria per tal que els llogaters que no hi estiguessin d’acord poguessin disposar d’un cert temps per buscar un altre habitatge.
En aquest respecte, el Síndic va assenyalar que aquestes qüestions ultrapassaven l’àmbit d’actuació de la Institució en tant que, al nostre entendre, afectaven relacions de dret privat entre el propietari de l’immoble i els llogaters.
En segon lloc, es demanava que a aquells qui haguessin causat perjudicis importants als llogaters mitjançant la col•locació d’antenes sense permís, els fossin denegats, tant per a aquestes instal•lacions com per a les que s’instal•lessin en un futur. El Síndic va respondre a aquesta qüestió recordant al promotor de la queixa que els actes d’edificació o ús del sòl efectuats sense llicència han de comportar la suspensió immediata de l’activitat, sens perjudici que l’interessat pugui sol•licitar-ne la legalització, sempre que això sigui possible conforme a la normativa vigent.
El Síndic informà el promotor de la regulació que, per a la implantació de les antenes i altres instal•lacions de telefonia mòbil, era d’aplicació en aquell moment a Barcelona, conforme a la normativa municipal.
Al mateix temps, el Síndic s’adreçà a l’Ajuntament per fer-lo coneixedor de les circumstàncies del cas i assenyalar-li que, arran de l’examen de la citada normativa municipal observava que en l’atorgament de la llicència per a la instal•lació d’una antena de telefonia no s’incloïa cap tràmit previ d’informació pública ni veïnal, per tal que els particulars poguessin formular les corresponents observacions i al•legacions.
En aquest sentit, el Síndic recordà a l’Ajuntament que tal com havia posat de manifest a l’Informe presentat al Parlament de Catalunya corresponent a l’exercici de 1999, atès que en els annexos del Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s’aprova el reglament general de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental, no consten de manera expressa aquests tipus d’instal•lacions com a activitats sotmeses al règim d’intervenció administrativa prèvia, cal interpretar que s’han d’incloure en l’àmbit d’aplicació de la citada Llei 3/1998, en tant que activitats susceptibles d’afectar el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones.
L’Ajuntament de Barcelona ens va fer saber que tenia en tramitació una ordenança municipal reguladora de la intervenció administrativa, en el marc de la Llei 3/1998, en la qual s’inclouria el tràmit d’informació veïnal en el procediment per a l’obtenció de la llicència per a l’emplaçament d’aquestes instal•lacions.
Amb posterioritat a l’aprovació i publicació d’aquesta ordenança, han estat dictades unes disposicions, autonòmiques i estatals, específiques en aquesta matèria que incideixen en la seva regulació, circumstància que s’exposa en el tema que emmarca aquesta queixa.
Publica un comentari a l'entrada
Fent una breu recapitulació del que aquesta Institució ha exposat en els darrers informes al Parlament de Catalunya sobre aquesta matèria i, en connexió amb això, sobre els camps electromagnètics, hem de dir el següent:
A l’Informe corresponent a l’exercici de 1998 (vegeu pàg. 3188 i 3189, del BOPC núm. 380, de 19 de març de 1999) vam descriure una realitat que ja no passava desapercebuda a l’entorn urbà, com era l’increment dels dispositius necessaris per atendre el creixement del sector de la telefonia mòbil. També assenyalàrem el neguit dels ciutadans per les informacions aparegudes que alertaven dels possibles riscos a la salut derivats de l’exposició als camps electromagnètics, i del buit normatiu existent.
L’Informe de 1999 (vegeu pàg. 95 a 98, del BOPC núm.34, de 24 de març de 2000) es va referir a les queixes que revelaven la preocupació per la incidència en la salut de les radiacions no ionitzants emeses per les antenes de telefonia mòbil i les línies de transport elèctric d’alta tensió.
Així mateix, continuava el buit normatiu, llevat de l’aprovació, en l’àmbit comunitari i amb caràcter no vinculant, de la Recomanació del Consell de la Unió Europea, de 12 de juliol de 1999, relativa a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics.
També indicàvem la manca d’encaix d’aquestes instal•lacions en les descripcions dels annexos del Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s’aprova el reglament general de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental. Malgrat això, enteníem que calia interpretar que estaven sotmeses a l’àmbit d’aplicació de la Llei 3/1998, en tant que activitats susceptibles d’afectar el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones. Per aquest motiu, les incloíem a l’annex II.2, codi 12.34 del citat decret, relatiu a “qualsevol altra activitat o instal•lació amb incidència ambiental i que no estigui inclosa a l’annex I o a l’annex III”.
L’aprovació del Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació i del Reial decret 1066/2001, de 28 de setembre, pel qual s’aprova el reglament que estableix les condicions de protecció del domini públic radioelèctric, restriccions a les emissions radioelèctriques i mesures de protecció sanitària enfront d’emissions radioelèctriques, sembla que ha ajudat a posar fi al buit normatiu en aquesta matèria.
Tanmateix, aquestes disposicions normatives no han servit per minvar l’angoixa i la inquietud dels ciutadans per l’emplaçament de les antenes de telefonia mòbil, ja sigui en els seus propis edificis o en edificis confrontants, que ha esdevingut gairebé una alarma arran de la situació viscuda en una escola de Valladolid.
Amb tot això, s’observa que hem tardat més de tres anys a dotar de regulació una realitat social que esdevenia cada cop més creixent. Hem de ser conscients que les noves tecnologies no s’aturen, i la telefonia mòbil tampoc. Tenim ben a prop la tercera generació de telefonia mòbil, que amb tecnologia UMTS requerirà incrementar el nombre d’antenes a les ciutats. Com qualsevol altre producte del mercat, aquest creixement anirà d’acord amb la demanda. Si els consumidors ens beneficiem dels possibles avantatges que el nou producte ofereix, no podrem negar-nos a la implantació de les infraestructures necessàries que hi han de donar suport. En aquest cas, apliquem el concepte anglosaxó NIMBY (not in my back yard, és a dir, “Al pati del darrere, no!”), que descriu l’actitud dels qui rebutgen projectes o instal•lacions que consideren un perill per al barri, per bé que volen continuar gaudint de les millores o innovacions tecnològiques que requereixen d’aquelles infraestructures, i normalment no els fa res que s’instal•lin fora del seu entorn més proper.
Per poder salvar aquesta situació, caldrà tenir degudament informat el públic de les conseqüències que comporta la implantació d’aquesta nova tecnologia. Cal fer un esforç per assolir i difondre les evidències científiques dels seus efectes. No és suficient manifestar la innocuïtat d’una radiació; és precís que la col•lectivitat ho entengui així i ho assumeixi. En el cas que aquesta innocuïtat no es pugués assegurar, també caldria transmetre-ho a la ciutadania, per tal que aquesta optés, o bé per mantenir la demanda del producte, o bé pel seu rebuig; i en aquest darrer cas, i com a conseqüència del propi joc de les lleis del mercat, pugués frenar el creixement d’aquestes instal•lacions.
Des del punt de vista administratiu, a hores d’ara, l’argument que sembla que pot tenir un tribunal contenciós per ordenar la retirada d’una antena es basa en la comprovació de la legalitat de la instal•lació i de si s’ajusta a les condicions de funcionament a què està sotmesa.
L’àmbit civil, però, ha anat més enllà, per la via de l’acció negatòria, caracteritzada per la pretensió de cessament i/o abstenció de pertorbació del pacífic estat de possessió d’un domini, quan aquesta pertorbació no sigui innòcua o per qualsevol altra raó jurídica no hagi de ser suportada, com a conseqüència dels principis de llibertat de la propietat i del normal ús i normal tolerància (Sentència de l’Audiència Provincial de Múrcia, de 13 de febrer de 2001).
També en aquest àmbit ha estat invocada la Llei 49/1960, sobre propietat horitzontal, en la redacció donada per la Llei 8/1999, de 6 d’abril, entenent que la instal•lació de l’antena crea servituds en un element privatiu, en concret a l’habitatge d’algun dels veïns de la comunitat de propietaris, sense que aquesta servitud obeeixi a la imprescindible posada en marxa de serveis comuns d’interès general, a què fa referència l’article. 9 c) de la Llei de propietat horitzontal.
Per aquest motiu, es declara nul l’acord d’una comunitat de propietaris per instal•lar una antena de telefonia mòbil en un terrat (Sentència del Jutjat de Primera Instància de Bilbao, de 9 de juny de 2001).
Pel que fa a Catalunya, l’article 9 del Decret 148/2001 preveu que l’ordenació de l’emplaçament de les instal•lacions a la demarcació urbana la pugui dur a terme l’ajuntament mitjançant una ordenança municipal específica, que s’ha de formular atenent als objectius, principis, criteris i normes tècniques i de seguretat fixades en el decret i que es pot completar amb l’aprovació d’un pla especial urbanístic.
L’absència de normativa municipal específica no és obstacle, però, per sotmetre aquestes instal•lacions als sistemes d’intervenció administratives i altres disposicions previstes en el decret, l’àmbit d’aplicació del qual s’estén a les instal•lacions emplaçades a Catalunya (en aquest sentit vegeu núm. queixa 1119/01).
El Decret 148/2001 disposa que les instal•lacions fixes de radiocomunicació resten sotmeses als sistemes d’intervenció administrativa en matèria d’urbanisme, que es regeix per la legislació de règim local i urbanística aplicable, i de medi ambient, regida per la Llei 3/1998, de 27 de febrer.
Així doncs, mentre la comissió mixta, que aquesta darrera llei va preveure que es constituís per revisar l’ampliació o modificació de les activitats enunciades en els annexos, no proposi el règim d’intervenció ambiental d’aquestes instal•lacions, el règim aplicable serà el següent:
-Llicència ambiental, corresponent a les activitats de l’annex II.2 de la Llei 3/1998, per a les instal•lacions emplaçades en la demarcació urbana o en espais inclosos en el pla d’espais d’interès natural o que, d’acord amb el planejament urbanístic municipal, siguin qualificats d’especial protecció. Tanmateix, l’ajuntament pot aplicar el règim corresponent a les activitats de l’annex III, és a dir, el règim de comunicació o llicència d’obertura d’establiment, aquest darrer només per als qui hagin optat per aquest règim a través d’ordenança, en el cas d’instal•lacions en què la potència de sortida dels equips sigui inferior a 100W.
-Règim corresponent a les activitats de l’annex III, per a les instal•lacions emplaçades en la demarcació no urbana.
Les disposicions transitòries del Decret 148/2001 preveuen els terminis de legalització de les instal•lacions sense llicències preceptives, i la necessitat que les instal•lacions existents compleixin els límits de referència i distàncies de protecció previstos en els annexos d’aquest decret (vegeu queixa 584/01).
L’aplicació del règim de llicència ambiental i, en el cas dels ajuntaments que hagin adoptat una ordenança específica en matèria d’intervenció de les activitats i hagin substituït el règim de comunicació pel sistema de llicència d’obertura d’establiment, garantirà el compliment d’un tràmit d’informació pública i veïnal per al primer règim, i d’informació veïnal per al segon. En la tramitació de la queixa 165/01 s’observa que, pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, la regulació relativa a la implantació d’antenes i altres instal•lacions de telefonia mòbil es preveu a l’Ordenança dels usos del paisatge urbà de la ciutat.
A la citada disposició vam observar que en l’atorgament de la llicència no s’incloïa cap tràmit previ d’informació pública ni veïnal amb què els particulars poguessin formular les corresponents observacions i al•legacions a la sol•licitud de llicència formulada.
Tanmateix, l’aprovació posterior de l’Ordenança municipal d’activitats i d’intervenció integral de l’administració ambiental de Barcelona, publicada en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, núm. 113, d’11 de maig de 2001, va incloure les antenes de telecomunicacions de telefonia mòbil dins de l’annex corresponent a activitats sotmeses a llicència municipal d’obertura d’establiment, per a la tramitació de la qual s’hi preveu un tràmit d’informació veïnal.
No obstant això, la posterior aprovació del Decret 148/2001 motivà que el Plenari del Consell Municipal acordés suspendre parcialment l’atorgament de llicències per instal•lar estacions base, antenes i altres infraestructures necessàries per prestar el servei de telefonia mòbil, pel termini màxim d’un any, a fi i efecte d’adaptar la normativa municipal al decret català i desenvolupar-ne el contingut mitjançant la formulació de la corresponent ordenança específica.
Queixa núm. 1119/01
L’absència de normativa específica municipal reguladora de les instal•lacions de telefonia mòbil no pot emparar la no-intervenció en aquesta matèria
La manca de resposta a diferents instàncies presentades a l’Ajuntament de Sant Joan Despí relacionades amb l’autorització d’unes instal•lacions de radiocomunicació emplaçades en el terrat de l’edifici on viu el promotor de la queixa, motivà l’escrit del senyor X al Síndic.
Admesa a tràmit la queixa, se sol•licità un informe a l’Ajuntament, que comunicà haver respost a l’interessat. En aquest informe se’ns comunicà que, a l’empara del que preveu l’article 9 del Decret 148/20001, de 29 de maig, pel qual es regula l’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació, l’Ajuntament tenia en estudi la solució més adient per a l’ordenació d’aquestes instal•lacions i les mesures necessàries per regular les ja existents.
El Síndic s’adreçà a l’Ajuntament per recordar-li que, sens perjudici que la norma citada incorpori la possibilitat que l’ordenació d’aquestes instal•lacions a les demarcacions urbanes pugui ser feta per l’Ajuntament mitjançant una ordenança específica, que es pot completar amb l’aprovació d’un pla especial urbanístic, fins que la corporació adopti els acords d’aprovació d’aquest marc normatiu, a la instal•lació objecte de la queixa li és d’aplicació el règim d’intervenció ambiental que deriva del citat decret.
El Síndic també assenyalà que calia tenir presents els terminis d’adequació a les prescripcions del decret, previstos a les disposicions transitòries, i d’aplicació a les instal•lacions que en el moment de l’entrada en vigor del decret no disposessin de llicència urbanística i ambiental, a les que disposessin de les llicències preceptives i a les que no complissin els límits de referència i les distàncies de protecció establertes en els annexos del decret.
En el moment de finalitzar aquest Informe, el Síndic no ha rebut el determini adoptat.
Queixa núm. 584/01
Una antena de telefonia mòbil causa malestar a una família
El senyor X s’adreçà al Síndic per fer-li saber les molèsties i els perjudicis per a la salut que causava a tota la seva família la instal•lació d’una antena de telefonia mòbil, situada al terrat d’un immoble enfront del seu habitatge, fins a l’extrem que havien hagut d’abandonar l’habitatge.
Fetes les primeres gestions davant l’òrgan competent de l’Ajuntament de Barcelona, se’ns informà que de la documentació i els plànols continguts a l’expedient es desprenia que l’antena en qüestió complia totes les prescripcions fixades en el conveni de col•laboració signat entre el Departament de Medi Ambient, Localret i l’empresa de telefonia mòbil.
El Síndic, tenint en compte les circumstàncies del cas que havien comportat l’abandonament de l’habitatge familiar, suggerí a l’Ajuntament que estudiés la possibilitat de realitzar uns mesuraments de les radiacions emeses per la instal•lació des del domicili del promotor de la queixa a l’efecte de comprovar si existia alguna disfunció en el funcionament d’aquesta que pogués provocar el malestar denunciat.
L’Ajuntament de Barcelona ens informà que l’antena en qüestió complia totes les prescripcions exigides en el conveni esmentat. També indicà que, en aplicació de la disposició transitòria segona del Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal•lacions de telefonia mòbil i altres instal•lacions de radiocomunicació, en el termini de sis mesos comptadors des de l’entrada en vigor del decret, l’operadora titular de la llicència hauria d’acreditar davant l’Ajuntament el compliment dels nivells de referència i les distàncies de protecció fixades a la norma. Per a l’obtenció de la certificació estesa per una entitat ambiental col•laboradora acreditada era imprescindible la realització dels oportuns mesuraments.
Així, també se’ns informà que s’havia donat trasllat de la sol•licitud a la Prefectura Provincial d’Inspecció de Telecomunicacions del Ministeri de Ciència i Tecnologia, per tal que efectués les comprovacions pertinents, de conformitat amb les competències assumides en matèria de control i inspecció d’aquestes instal•lacions.
El Síndic va demanar a l’Ajuntament de Barcelona que l’informés si l’operadora havia presentat la certificació a què feia referència l’informe tramès, i si se’n desprenia que la instal•lació complia les prescripcions del decret.
L’Ajuntament de Barcelona ens ha informat que l’operadora titular de la instal•lació ha acreditat el compliment dels nivells de referència i de les distàncies de protecció, fixats en els annexos del Decret 148/2001, de 29 de maig.
A la vista d’aquesta informació, el Síndic ha donat per finalitzades les seves actuacions.
Queixa núm. 165/01
Les propostes dels llogaters d’uns immobles preocupats pel fet de no poder expressar el seu parer en el curs de la tramitació d’una llicència per a la instal•lació d’una antena de telefonia mòbil
El senyor X, en representació dels veïns llogaters de tres immobles d’un carrer de Barcelona, formulà diferents peticions al Síndic de Greuges arran de l’intent de col•locació d’unes antenes de telefonia, que van poder frustrar amb l’ajut de la Guàrdia Urbana.
En primer lloc, demanava que les sol•licituds de llicències només es tramitessin si anaven acompanyades de la conformitat fefaent d’un alt percentatge dels veïns ocupants de l’immoble i dels ocupants de les dues o tres plantes més altes dels edificis confrontants. Així també, es requeria que l’atorgament de l’autorització s’acompanyés d’una moratòria per tal que els llogaters que no hi estiguessin d’acord poguessin disposar d’un cert temps per buscar un altre habitatge.
En aquest respecte, el Síndic va assenyalar que aquestes qüestions ultrapassaven l’àmbit d’actuació de la Institució en tant que, al nostre entendre, afectaven relacions de dret privat entre el propietari de l’immoble i els llogaters.
En segon lloc, es demanava que a aquells qui haguessin causat perjudicis importants als llogaters mitjançant la col•locació d’antenes sense permís, els fossin denegats, tant per a aquestes instal•lacions com per a les que s’instal•lessin en un futur. El Síndic va respondre a aquesta qüestió recordant al promotor de la queixa que els actes d’edificació o ús del sòl efectuats sense llicència han de comportar la suspensió immediata de l’activitat, sens perjudici que l’interessat pugui sol•licitar-ne la legalització, sempre que això sigui possible conforme a la normativa vigent.
El Síndic informà el promotor de la regulació que, per a la implantació de les antenes i altres instal•lacions de telefonia mòbil, era d’aplicació en aquell moment a Barcelona, conforme a la normativa municipal.
Al mateix temps, el Síndic s’adreçà a l’Ajuntament per fer-lo coneixedor de les circumstàncies del cas i assenyalar-li que, arran de l’examen de la citada normativa municipal observava que en l’atorgament de la llicència per a la instal•lació d’una antena de telefonia no s’incloïa cap tràmit previ d’informació pública ni veïnal, per tal que els particulars poguessin formular les corresponents observacions i al•legacions.
En aquest sentit, el Síndic recordà a l’Ajuntament que tal com havia posat de manifest a l’Informe presentat al Parlament de Catalunya corresponent a l’exercici de 1999, atès que en els annexos del Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s’aprova el reglament general de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’Administració ambiental, no consten de manera expressa aquests tipus d’instal•lacions com a activitats sotmeses al règim d’intervenció administrativa prèvia, cal interpretar que s’han d’incloure en l’àmbit d’aplicació de la citada Llei 3/1998, en tant que activitats susceptibles d’afectar el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones.
L’Ajuntament de Barcelona ens va fer saber que tenia en tramitació una ordenança municipal reguladora de la intervenció administrativa, en el marc de la Llei 3/1998, en la qual s’inclouria el tràmit d’informació veïnal en el procediment per a l’obtenció de la llicència per a l’emplaçament d’aquestes instal•lacions.
Amb posterioritat a l’aprovació i publicació d’aquesta ordenança, han estat dictades unes disposicions, autonòmiques i estatals, específiques en aquesta matèria que incideixen en la seva regulació, circumstància que s’exposa en el tema que emmarca aquesta queixa.
# posted by 
: 8:29 p. m.
: 8:29 p. m.<< Home
