divendres, d’agost 05, 2005
Volía entrevistar al Tomàs.
La meva intenció era entrevistar al Tomàs Vidal com a petit empresari del ram del tèxtil que desenvolupa la seva feina al Lluçanès, clar exemple de la delicada situació econòmica en que estan immerses actualment aquestes empreses degut a la forta irrupció en el mercat dels productes orientals –segons expressa ell mateix : totalment deslleials - i la batalla que lliuren per superar tots els entrebancs que es troben diàriament per poder tirar endavant el seu “modus vivendi”.
Però tots dos tenim un deute moral amb una persona comú molt estimada i a la que malauradament ja mai podré entrevistar : el seu pare, en Joan Vidal.
Perdona Tomàs, que et tregui protagonisme , però el seu record està sempre present i més tractant-se del seu fill. Vaig seguir amb molta preocupació l’etapa final de la seva vida, el neguit que el consumia per no poder acabar els seus dies on sempre havia volgut..la seva llar a Santa Creu de Jotglars. Aquest darrer desitg hagués estat possible sinó ho haguessin impedit les fortes pudors emeses diàriament des de fa més de 5 anys per la planta de compostatge de Fumanya de Sant Martí d’Albars i que li desencadenaven greus problemes respiratòris cada cop que les ensumava, fins a l’extrem d’haver-lo d’ingressar en diverses ocasions en centres hospitalaris .El darrer cop ja no en va sortir . Mai, oblidaré les seves paraules el dia que el vaig visitar a la clínica, mentre s’aferrava a la meva ma amb els ulls ennuegats:”aquestes pudors em mataran, el que em sap més greu és que potser no hi podré ser a la propera manifestació que es faci per tancar-la, ni us podré ajudar contra aquesta injustícia, ni de moment puc tornar a casa perquè m’ofegaria...”. Li vaig prometre que faríem tot el possible perquè ell pogués anar en breu amb els seus,...però no va ser factible, les pudors van seguir. Per tots nosaltres va ser una punyalada , ens va deixar, però ha estat present en tot el que hem fet la Comissió SOS Lluçanès per acabar amb l’assetjament de la planta de residus.
D’on era el Joan?
El meu pare va néixer a Olvan a l’any 1923, fill d’una família de pastissers .El meu avi li va ensenyar l’ofici als 7 anys , doncs eren una família molt humil i tots tenien de col•laborar per sobreviure en les penúries de la època.
Li agradava fer de pastisser?
No tenia altra opció, tot i que ell hagués volgut ser fuster. Va aprendre com va poder per seguir amb l’ofici familiar.
La seva adolescència va transcórrer entre la guerra i la postguerra, com la va viure?
En aquella època, havien deixat el forn d’olvan per provar sort a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, on es van traslladar tota la família, com era una situació econòmica difícil, es valien de l’intercanvi de productes per aconseguir una alimentació variada amb les seves limitacions.Tot i així moltes famílies no podien pagar i els hi donaven el pa. Quan el forn de Santa Creu de Joglars va quedar sense forner se’n van fer càrrec ells.
Sé que a Santa Creu li va canviar la vida al Joan....
Si, precisament allà va conèixer a la que desprès ha estat la meva mare, la Ramona, de totes maneres els va costar de decidir-se doncs ja tenia més de 30 anys.
Allà vaig néixer jo i ningú més doncs no tinc germans.
Seguien fent de forners?
No, quan el meu avi va morir , el meu pare va deixar el forn i va anar per “moçu” a un altra de Prats , doncs a Santa creu no hi havia futur. Es van casar, i va marxar a treballar a Tarragona. Venia els caps de setmana un dia a veure’ns, així durant 7 anys. Com aquesta situació era difícil per la família va decidir fer-se càrrec de nou del forn de Santa Creu, aprofitant que tornava a estar lliure.
Com era un dia qualsevol per un forner d’un petit poble com Santa Creu?
Tots els dies eren igual, entre setmana i caps de setmana, ni un dia festiu, ni per Nadal ni cap d’any, mai.
El meu pare es llevava a les 4 del matí per encendre el forn que era de llenya ,tardava unes 2 hores a escalfar-se, el pa ja estava preparat en11 hores d’antel•lació a l’hivern amb el llevat natural que portava i no podia sobrepassar aquestes hores doncs es feia “agre”, a l’estiu aquest espai de temps es reduïa unes 2 hores.
Es venia tot?
Normalment l’encarregaven , sempre era la mateixa quantitat i si en sobrava, se’n feia sopa torrada. Les llesques les posàvem al forn i desprès es molia amb el molinet. Aquesta era essencialment feina meva .
Donava per viure aquest ofici?
Nosaltres subministràvem el pa a Sant Martí d’Albars, a Santa Creu i rodalies i amb això subsistíem. El lloguer del local el pagàvem amb especies. Vivíem sobre el forn. Per tant tampoc teníem gaires despeses .
Així durant uns 10 anys aleshores el preu del pa va quedar estancat mentre que el de la farina va anar en augment, vam haver de plegar l’activitat i tots tres anar a treballar al tèxtil que estava en el seu millor moment.
Era vostra l’empresa tèxtil on veu anar?
No, anàvem a sou. Els meus pares es van jubilar al poc temps i jo vaig seguir en el ram .Més tard i amb la meva pròpia família vam comprar una fàbrica a Avià i vam montar la nostra empresa.
Desprès d’uns anys , vam tornar a Santa Creu per ser més a prop dels meus pares que ja eren grans continuant en el mateix ram del tèxtil en una nova empresa familiar, en la que intentaré seguir si la situació tant crítica que hi ha actualment m’ho permet.
Gràcies a deu els meus fills ja poden viure amb els seus sous i de moment segueixo amb aquest “negoci” .
Com veus el futur del tèxtil?
Crec que quan els que hi som ens jubilem s’haurà acabat, doncs el que s’importa anul•la tot el que es produeix aquí. La qualitat del nostre producte és molt superior i això és el que ens pot mantenir fins aleshores.
Quin era el somni del teu pare?
Acabar els seus dies tranquil•lament entre els seus amics i família a Santa Creu, cultivar el seu petit hort, els ocells, i el bosc.......i els darrers anys: RESPIRAR!! sols demanava poder respirar .
Jo lluitaré perquè la meva mare pugui tenir això que el meu pare no va poder aconseguir.
Quin és el teu missatge per aquests lectors que ens han llegit fins aquí?
Lluitar, sobretot perquè els que vinguin al darrera puguin disfrutar de la natura , de la vida com a mínim com nosaltres ho hem fet malgrat les adversitats . I que els politics ho permetin, cosa que dubto totalment.
T’entenc perfectament Tomàs, Gràcies.
Tomàs Vidal Vilardaga i qk.
El Tomàs forma part de la comissió de seguiment que representa als veïns afectats pels problemes que ha generat el “gran femer”(tal com el va batejar el seu propietàri) de Sant Martí , i que lluiten per un Lluçanès net i sa. En nom de tots volem agrair-li la seva dedicació i constància malgrat els difícils moments que va viure durant l’agonia del seu progenitor.
En Joan en les seves declaracions a la premsa en un acta reivindicatiu
SOS Lluçanés.
Però tots dos tenim un deute moral amb una persona comú molt estimada i a la que malauradament ja mai podré entrevistar : el seu pare, en Joan Vidal.
Perdona Tomàs, que et tregui protagonisme , però el seu record està sempre present i més tractant-se del seu fill. Vaig seguir amb molta preocupació l’etapa final de la seva vida, el neguit que el consumia per no poder acabar els seus dies on sempre havia volgut..la seva llar a Santa Creu de Jotglars. Aquest darrer desitg hagués estat possible sinó ho haguessin impedit les fortes pudors emeses diàriament des de fa més de 5 anys per la planta de compostatge de Fumanya de Sant Martí d’Albars i que li desencadenaven greus problemes respiratòris cada cop que les ensumava, fins a l’extrem d’haver-lo d’ingressar en diverses ocasions en centres hospitalaris .El darrer cop ja no en va sortir . Mai, oblidaré les seves paraules el dia que el vaig visitar a la clínica, mentre s’aferrava a la meva ma amb els ulls ennuegats:”aquestes pudors em mataran, el que em sap més greu és que potser no hi podré ser a la propera manifestació que es faci per tancar-la, ni us podré ajudar contra aquesta injustícia, ni de moment puc tornar a casa perquè m’ofegaria...”. Li vaig prometre que faríem tot el possible perquè ell pogués anar en breu amb els seus,...però no va ser factible, les pudors van seguir. Per tots nosaltres va ser una punyalada , ens va deixar, però ha estat present en tot el que hem fet la Comissió SOS Lluçanès per acabar amb l’assetjament de la planta de residus.
D’on era el Joan?
El meu pare va néixer a Olvan a l’any 1923, fill d’una família de pastissers .El meu avi li va ensenyar l’ofici als 7 anys , doncs eren una família molt humil i tots tenien de col•laborar per sobreviure en les penúries de la època.
Li agradava fer de pastisser?
No tenia altra opció, tot i que ell hagués volgut ser fuster. Va aprendre com va poder per seguir amb l’ofici familiar.
La seva adolescència va transcórrer entre la guerra i la postguerra, com la va viure?
En aquella època, havien deixat el forn d’olvan per provar sort a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, on es van traslladar tota la família, com era una situació econòmica difícil, es valien de l’intercanvi de productes per aconseguir una alimentació variada amb les seves limitacions.Tot i així moltes famílies no podien pagar i els hi donaven el pa. Quan el forn de Santa Creu de Joglars va quedar sense forner se’n van fer càrrec ells.
Sé que a Santa Creu li va canviar la vida al Joan....
Si, precisament allà va conèixer a la que desprès ha estat la meva mare, la Ramona, de totes maneres els va costar de decidir-se doncs ja tenia més de 30 anys.
Allà vaig néixer jo i ningú més doncs no tinc germans.
Seguien fent de forners?
No, quan el meu avi va morir , el meu pare va deixar el forn i va anar per “moçu” a un altra de Prats , doncs a Santa creu no hi havia futur. Es van casar, i va marxar a treballar a Tarragona. Venia els caps de setmana un dia a veure’ns, així durant 7 anys. Com aquesta situació era difícil per la família va decidir fer-se càrrec de nou del forn de Santa Creu, aprofitant que tornava a estar lliure.
Com era un dia qualsevol per un forner d’un petit poble com Santa Creu?
Tots els dies eren igual, entre setmana i caps de setmana, ni un dia festiu, ni per Nadal ni cap d’any, mai.
El meu pare es llevava a les 4 del matí per encendre el forn que era de llenya ,tardava unes 2 hores a escalfar-se, el pa ja estava preparat en11 hores d’antel•lació a l’hivern amb el llevat natural que portava i no podia sobrepassar aquestes hores doncs es feia “agre”, a l’estiu aquest espai de temps es reduïa unes 2 hores.
Es venia tot?
Normalment l’encarregaven , sempre era la mateixa quantitat i si en sobrava, se’n feia sopa torrada. Les llesques les posàvem al forn i desprès es molia amb el molinet. Aquesta era essencialment feina meva .
Donava per viure aquest ofici?
Nosaltres subministràvem el pa a Sant Martí d’Albars, a Santa Creu i rodalies i amb això subsistíem. El lloguer del local el pagàvem amb especies. Vivíem sobre el forn. Per tant tampoc teníem gaires despeses .
Així durant uns 10 anys aleshores el preu del pa va quedar estancat mentre que el de la farina va anar en augment, vam haver de plegar l’activitat i tots tres anar a treballar al tèxtil que estava en el seu millor moment.
Era vostra l’empresa tèxtil on veu anar?
No, anàvem a sou. Els meus pares es van jubilar al poc temps i jo vaig seguir en el ram .Més tard i amb la meva pròpia família vam comprar una fàbrica a Avià i vam montar la nostra empresa.
Desprès d’uns anys , vam tornar a Santa Creu per ser més a prop dels meus pares que ja eren grans continuant en el mateix ram del tèxtil en una nova empresa familiar, en la que intentaré seguir si la situació tant crítica que hi ha actualment m’ho permet.
Gràcies a deu els meus fills ja poden viure amb els seus sous i de moment segueixo amb aquest “negoci” .
Com veus el futur del tèxtil?
Crec que quan els que hi som ens jubilem s’haurà acabat, doncs el que s’importa anul•la tot el que es produeix aquí. La qualitat del nostre producte és molt superior i això és el que ens pot mantenir fins aleshores.
Quin era el somni del teu pare?
Acabar els seus dies tranquil•lament entre els seus amics i família a Santa Creu, cultivar el seu petit hort, els ocells, i el bosc.......i els darrers anys: RESPIRAR!! sols demanava poder respirar .
Jo lluitaré perquè la meva mare pugui tenir això que el meu pare no va poder aconseguir.
Quin és el teu missatge per aquests lectors que ens han llegit fins aquí?
Lluitar, sobretot perquè els que vinguin al darrera puguin disfrutar de la natura , de la vida com a mínim com nosaltres ho hem fet malgrat les adversitats . I que els politics ho permetin, cosa que dubto totalment.
T’entenc perfectament Tomàs, Gràcies.
Tomàs Vidal Vilardaga i qk.
El Tomàs forma part de la comissió de seguiment que representa als veïns afectats pels problemes que ha generat el “gran femer”(tal com el va batejar el seu propietàri) de Sant Martí , i que lluiten per un Lluçanès net i sa. En nom de tots volem agrair-li la seva dedicació i constància malgrat els difícils moments que va viure durant l’agonia del seu progenitor.
En Joan en les seves declaracions a la premsa en un acta reivindicatiu
SOS Lluçanés.
